Pirates, esteu avisats
Per aquesta afronta descarada a la societat, a Swartz el volien condemnar a 35 anys de presó. 35 anys son molts anys. Massa anys, especialment quan hi ha altres delictes molt pitjors que inclouen violència física i que ni tan sols requereixen judici.
Però això no ho veu així la fiscal Carmen M. Ortiz, que apareix citada a la noticia de la detenció i acusació de Swartz, a la mateixa pàgina de l’ oficina del fiscal de Massachussets (on per cert apareix el servei secret dels Estats Units com a participant en l’investigació…):
Stealing is stealing whether you use a computer command or a crowbar, and whether you take documents, data or dollars. It is equally harmful to the victim whether you sell what you have stolen or give it away.
Tot i que la fiscal Ortiz asseguri que és el mateix robar amb un ordinador que amb una barra de ferro, estic més que segur que el càstig per robar un cotxe no és ni molt menys 35 anys de presó.
I de la mateixa forma, la raó per la qual es volia jutjar a Swartz no és (només) el robatori d’informació mitjançant un ordinador (què per cert és el segon delicte més perillós que es pot cometre al segle XXI), ni emprar de forma fraudulenta xarxes d’ordinadors, ni qualsevol de les raons que es mostren a la llista de càrrecs contra ell.
La raó final, la causa de tot això, és la que apareix a la pàgina 3 de la llista, just després de la llista amb els càrrecs:
all with the purpose of distributing a significant proportion of JSTOR’s archive through one or more file-sharing sites.
Swartz és una de les primeres, si no la primera, víctima mortal de la Guerra del Copyright. Una guerra de les més absurdes de la història de la humanitat (si és que no n’hi ha cap que no sigui absurda). La Guerra del Copyright s’ha sumat de fa pocs anys a les altres guerres que els estats han declarat contra la societat: la Guerra contra les Drogues, i la Guerra contra el Terror.
La guerra contra les drogues ha causat cents de milers de morts, així com la sobre-saturació de les presons i els sistemes judicials d’arreu del món, on milions de casos de “tinència il·legal de substàncies” esperen resolució. Per altra banda, la guerra contra el terror també ha causat centenars de milers de morts, i milions de persones veuen afectada la seva vida per les mesures tan absurdes com inútils que es dediquen a aquesta lluita.
Actualment, cada cop són més les veus que reclamen la fi de la Guerra contra les Drogues, que a part de matar gent i cremar un alt percentatge de diners provinents dels contribuents, no serveix per absolutament res: la gent continua prenent substàncies alteradores de la ment i la consciència, una activitat que l’home realitza des de que va baixar de la figuera fa milions d’anys.
Per altra banda, la Guerra contra el Terror està molt lluny d’acabar-se. Els Estats cada cop collen més, legislen més i amplien el seu radi d’acció, el seu “scope”. A part de no poder pujar a un avió amb una llauna de foie-gras o un tòner d’impresora o haver de treu-re’s les sabates o passar per una màquina que et despulla, la paranoia del terror fa temps que té la mirada fixa a Internet, i les falses amenaces van aconseguint minar la consciència. Cada cop queda menys terreny lliure, tant a la xarxa com al món físic.
Finalment, la Guerra del Copyright s’ha cobrat la primera víctima mortal. Si, l’industria del copyright ha arruinat la vida i l’economia de centenars de persones, però fins ara s’havien limitat a això: a intentar empresonar gent per després demanar un pacte econòmic. Però ara ja és diferent. Ha mort una persona. I que els senyors de JSTOR lamentin el fet que Swartz s’hagi suïcidat per culpa seva no canvia res.
La Guerra del Copyright es va iniciar a les discogràfiques i a Hollywood, però els Estats d’arreu del món la van fer seva. Tothom s’hi va apuntar. Des de l’industria del porno a la premsa escrita, advocats, trolls del copyright… fins i tot el Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica amb el cas Manning/Wikileaks!!
Tothom qui es creu amb un mínim “dret” d’autor s’ha apuntat a l’exèrcit del copyright, donant suport a la Ley de Economía Insostenible, LSI, Digital Economy Act, ACTA, PIPA, SOPA, HADOPI, COICA i una llista massa llarga de noms absurds.
Finalment ho han aconseguit. Han fet que algú mori per descarregar-se material presumptament subjecte a drets d’autor. Fins ara era una guerra simbòlica. A partir d’ara, això ja no ha de seguir igual.
